TERRITORI DE TRANSPORT

Els territoris que voregen la mar Mediterrània presenten característiques geogràfiques molt diverses, però amb certs trets comuns. En general, es tracta de zones muntanyenques, de clima sec i temperat, amb terres poc aptes per al conreu. La manca d’aigua abundant per al reg i la pobresa mineral dels sòls impedeixen la posada en pràctica de complexos sistemes col•lectius i centralitzats de conreu. Solament permetia de fer collites que, com a màxim, multiplicaven per quatre o sis cops el sembrat.
Per una altra banda, la dependència bàsica de l’aigua de la pluja feia possible una activitat agrícola més independent per part de petits grups humans, i no requerien una organització col•lectiva tan extensa i rígida com la de les valls fluvials.
Un altre element comú a tots aquests territoris és la proximitat a la mar. La Mediterrània és una mar molt adequada per a la navegació si es coneixen els vents i corrents. A més, la majoria de les costes són força favorables per a la navegació. Hi ha infinitat de ports naturals que permeten d’ancorar, com també innombrables illes per a fer-hi escala. Per tot això, si es comptava amb un cert bagatge tècnic sobre la navegació marítima, la comunicació entre aquestes terres podia esdevenir molt més fàcil a través de la mar que de les rutes terrestres.
Al llarg del II mil•lenni a.C., les terres mediterrànies van ser poblades per poblacions diverses, tant pel que fa a l’origen com a les seves formes de vida econòmiques, polítiques i culturals. Podem agrupar-les en tres grans conjunts: comunitats neolítiques primitives, societats urbanes desenvolupades (gràcies al comerç marítim amb els grans imperis orientals) i invasors indoeuropeus. De la trobada d’aquests pobles sorgirà l’anomenada civilització clàssica.
A totes les penínsules del nord de la Mediterrània (Península Ibèrica, Península Itàlica, Península Balcànica) hi vivien, des del VI i el V mil•lenni a.C., nombroses comunitats molt primitives d’agricultors i pastors. Els motius i el moment històric en que va desenvolupar-se la revolució neolítica en tots aquests llocs són encara motiu de debat i discussió entre els arqueòlegs.
Alguns creuen que l’aparició de l’agricultura i la ramaderia a la Mediterrània va ser deguda a la difusió d’aquelles tècniques des del que consideren que seria el seu veritable lloc d’origen, al Pròxim Orient. D’altres pensen que aquest procés es va desenvolupar de forma autòctona per les mateixes causes: canvi climàtic i escassetat de la flora i la fauna, la qual cosa hauria comportat la necessitat d’intervenir en els cicles reproductius de determinades espècies vegetals i animals.A les terres del nord d’Àfrica, a més dels grups d’agricultors situats a la franja costanera, ja hi havia grups de pastors nòmades que travessaven els deserts amb les seves caravanes.